El 1968 Josep Benet proposà al comitè permanent de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural la creació del Gran Premi de les Lletres Catalanes. Maria Aurèlia Capmany, que era un dels cinc membres de la permanent, va insistir perquè s’anomenés Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Després d’un debat, fou proposat aquest nom a la junta rectora d’Òmnium Cultural, la qual el va acceptar i va encarregar a Benet d’escriure’n les bases.
El moment era propici perquè amb un premi així no es feia competència a les editorials i en canvi es destacava una figura del món de la cultura escrita que, ateses les circumstàncies de la dictadura, era quasi sempre silenciada en els mitjans de comunicació. Segons les bases el premi “és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera continuada a la vida cultural dels Països Catalans”. Sempre s’han donat a personatges amb una obra majoritàriament en català i de molt relleu, tot i que una part l’hagin escrita en altra llengua, com és el cas de Jordi Rubió, Joan Coromines i Miquel Batllori.
Naturalment, es tenen en compte el nombre de publicacions i la solidesa d’allò que s’ha editat. És un premi de consagració d’una figura. Igualment convé subratllar la diversitat estètica i ideològica dels guardonats, cosa que han estat sempre una garantia de la importància del premi. Al llarg dels anys, el jurat també ha tingut en compte un cert equilibri en l’origen territorial dels guardonats i que hi fossin representats bona part dels territoris de parla catalana. Així, s’han premiat cinc valencians, tres illencs i un de la Catalunya del Nord.
Amb alguna excepció, com la de Joan Fuster, la tònica és atorgar-lo a personalitats que hagin entrat en la maduresa, al voltant de seixanta-cinc anys o més. També convé que el premiat tingui un context cultural, la qual cosa vol dir que hagi tingut alguna influència en sectors de la vida cultural.
Componen el jurat nou membres, que es renoven cada dos anys i que s’elegeix entre els membres de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural. El jurat és, doncs, independent de la junta de l’entitat, la qual sempre ha deixat llibertat perquè aquell fes la tria que sempre cregués oportuna.
Un aspecte a subratllar és l’adjectiu “honor” que conté el nom del premi, un “honor” que vol dir la fidelitat al país i a la seva llengua.
Pocs són els premis d’abast nacional que tenen tant de prestigi, antiguitat i continuïtat, i per això cal consolidar-los i potenciar-los per donar guies d’actuació al país. Podem estar orgullosos, doncs, del nostre Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.